La manifestació del 16 de març aglutina més de 120.000 persones d’arreu d’Espanya a Atocha
El dissabte 16 de març a les 6:00 hores tothom està a punt davant l’estació de busos del barri de la Plantera. L’autocar 430 surt puntual de Blanes cap a la manifestació convocada al passeig de la Castellana de Madrid. Abans de pujar-hi alguns fem el cigarret amb el conductor. Un basc orgullós del seu athleti que contempla de reüll com el vehicle s’omple de groc, de senyeres i reivindicació. Arrenquem deixant enrere l’ambient preelectoral de les municipals del poble.
Entitats socials, partits polítics, simpatitzants, grups d’acció social i activistes tenim un únic objectiu: omplir la Cibeles. Cridar des del cor de la capital espanyola que l’autodeterminació no és delicte. Que volem llibertat pels presos polítics de l’1-O. Els historiadors tindran temps de desvetllar el significat històric concret d’aquesta manifestació en el seu context. Mentrestant, la gent parla de families separades per presons perpètuament preventives i de sancions econòmiques que condueixen a la ruïna. De la burla i les mentides insultants, l’exili i la repressió que pateixen els polítics que han estat triats per defensar unes idees compartides per un gran col·lectiu de la societat catalana, a les quals no hi volem renunciar. Camí de Madrid les conversacions giren entorn un judici sense crèdit.
El bus s’atura davant de l’hotel Intercontinental. Una de les zones més emblemàtiques de Madrid. El passeig del Prado, la Puerta de Alcalá, la Cibeles… i finalment els voltants d’Atocha, on s’inicia la manifestació. Els autocars es buiden i Madrid s’omple de banderes estelades i de missatges contra l’empresonament dels polítics catalans. Velles cançons composades temps ha es tornen a escoltar sense cap malenconia es una atmosfera reivindicativa tenyida d’il·lusió.
La sensació d’estar a la boca del llop es ineludible des del primer moment. Caminem cap a la zona de la manifestació completament aïllats. Els manifestants que ens hem d’aglutinar a la plaça a mitja tarda estem totalment dispersos. Cada grup arriba a una hora diferent. Els cops de clàxons i els insults proferits des dels vehicles son constants. Ens ho agafem amb humor. La tensió es tradueix en interpel·lacions poc afortunades d’alguns vianants, actes de menyspreu de tota mena, alguns fins i tot ridículs; o salutacions i exhibicions de simbologia feixista per avorrir a un dictador.
Els representants de les entitats sobiranistes catalanes inicien la marxa cap a la plaça de la Cibeles a les cinc de la tarda. Les primeres espases d’ERC, JxCat i la CUP son al capdavant. La gent demana unitat als partits que representen el sobiranisme. Col·lectius republicans de Madrid i Castella la Manxa fan costat a tots els mobilitzats des de Catalunya. També gent de tota Espanya. Banderes d’Andalusia, de Galícia, del País Basc, de Canaries o d’Astúries onejaven juntes entre estelades. Una Espanya invisible als mitjans emergeix de les bases populars com una realitat de llarga existència ancorada al passat.
L’acte polític s’inicia amb l’exhibició de fragments audiovisuals del judici sobre els fets de l’1-O en una gran pantalla. Les declaracions dels encausats aixequen aplaudiments, mentre que les intervencions de fiscals i jutges crispen al conjunt dels reunits. Marcel Mauri i Elisenda Paluzie, en nom d’Òmnium Cultural i de l’ANC respectivament, comencen la ronda d’intervencions a menys d’un quilòmetre del Tribunal Suprem. “No hemos venido a provocar a nadie, sinó a defender codo con codo los derechos fundamentales”, sentència Mauri. “Somos los nietos de los que hicieron frente al fascismo, los que nunca agacharon la cabeza. Es nuestra responsabilidad”. Mauri va centrar les crítiques sobre l’anomenat règim del 78. “El Estado, desde el Rey hasta la Justicia, se ha dispuesto a impedir que terminemos con sus privilegios , la democracia en España pasa por defender los derechos y libertades de Catalunya”. Elena Martínez, la coordinadora del 25-S, va conclour seguint aquesta linea: “Madrid os ama. Gracias por vuestra lucha a favor de la democràcia y por la república. El enemigo común es el régimen monárquico postfranquista”.
La manifestació acaba sense incidents importants. Els organitzadors fixen la xifra d’assistència en 120.000 persones provinents de Catalunya i d’altres parts d’Espanya. Els nacionalismes perifèrics son vius i demostren que no s’han deixat de bellugar mai. La indissoluble unitat d’Espanya no és cap llei divina. Hi ha una altra Espanya que està enviant el missatge de que la Justícia no s’inclina davant la unitat de cap país. La democràcia demana votar.
eltavec.com 