Els segons formen els minuts, els minuts les hores, i les hores donen pas als dies que clouran una vida. Així cada lletra dona pas a la paraula, i les paraules a les frases que veuran néixer una historia.
I
Obro els ulls. Estic relaxat i es respira un ambient càlid i distès a l’avió. L’hostessa de vol camina pel passadís oferint queviures i begudes als passatgers. Fullejo algunes revistes. A l’altre costat de la finestra la primera imatge d’Àfrica. Per fi. És nit tancada. Unes poques llums apareixen enmig de la foscor. L’avió està arribant a l’aeroport de N’gore, a escassos quilòmetres de Dakar. El passatger del meu darrere és senegalès i m’explica coses del seu país mentre aterrem. Un jove estudiant escolta la conversació amb interès, i finalment s’hi uneix. Viatja amb un catedràtic de comunicació de la Universitat de Màlaga. Els dos presumeixen d’haver visitat molts països, i ràpidament avorreixen al meu interlocutor. Dos catalans amb aspecte de motxillers recondueixen la situació i l’africà prossegueix: “l’Àfrica és una terra difícil, i el Sénégal no n’és una excepció. Però t’agradarà, ja ho veuràs”. Fa una pausa i conté l’alè mentre mira a través de la petita finestra de l’avió. “Veuràs moltes coses i no sempre necessitaràs els ulls. Al Sénégal tenim moltes creences i supersticions. El xaman del meu poble advertia que si una persona caminava per la vora d’un riu podia perdre la vida si la seva ombra tocava l’aigua. L’home somriu, prenent certa distància d’aquesta afirmació. Però admet que va haver-hi un temps en què no li agradava apropar-se al riu. “A l’Àfrica descobreixes que tot té una altra dimensió. Per a nosaltres un Baobab no és només un ésser viu, és la casa dels nostres ancestres i els venerem abocant-hi llet o aigua als peus de l’arbre. Les muntanyes, els rius, el cel i la terra tenen la seva pròpia essència. Com la resta d’elements naturals: roques, plantes, animals… és com si tinguessin vida. Hi ha indrets a la natura que són venerats, i altres temuts”. La conversa comença a girar en torn del Sénégal abans de l’arribada dels francesos durant l’expansió colonial. Instants abans d’aterrar, la cultura d’aquest país em desperta una fascinació il·limitada i misteriosa. Com quan aixeques el cap i et trobes les estrelles. Com era la societat senegalesa abans de l’arribada dels europeus?… El 1944 els exploradors portuguesos van arribar a aquest territori cercant obrir noves rutes mercantils. Van trobar una societat avançada amb un sistema polític molt desenvolupat. Els wòlofs, el grup ètnic majoritari, tenien una llengua i una cultura pròpies amb el seu propi Estat, conegut als llibres d’Història com l’imperi Wòlof. La tradició oral que arriba fins a nosaltres per mitjà de l’alfabet explica que l’imperi va ser fundat sobre una llegenda durant el segle XIII, a les acaballes de l’Edat Mitjana. La llegenda diu que la sang de diversos governants va estar a punt de vessar arran d’una disputa per fusta a prop d’un llac. Un estranger que venia del llac va repartir la fusta justament i va marxar. Una segona disputa es va originar, i l’estranger va reaparèixer. Li van oferir el regne de la seva terra. Els governants dels reialmes veïns li posaren el nom de Ndiadiane Ndiaye i més de cinc segles d’Història del Sénegal cavalquen sobre aquest relat.
II
L’avió aterra. És l’hora d’anar a recollir l’equipatge. Els nois de Màlaga i els dos germans catalans fem pinya. A aquests últims els vaig conèixer a l’aeroport de Lisboa fent escala. Estava tombat en un banc llegint “The fault in our stars” de Jhon Green i vaig sentir: – “Ei, nosaltres també volem cap al Sénégal, hi anem a recórrer el país amb la motxilla…i tot això, on t’allotges?” – va preguntar. Jo no tenia la més mínima idea. “No ho sé, en algun hotel suposo”. A N’Gore la costa està molt a prop; hotels, apartaments, la platja (portava una petita tenda d’acampada)…Tot això. No estava preocupat per l’allotjament. Un cop a l’aeroport de N’Gore els dos germans portaven una ruta traçada sobre mapes del país i m’ensenyaven llocs que jo hauria de recordar per sempre, però en aquell moment no ho sabia i només em preocupava la motxilla. Em vaig imaginar que jo no anava a l’Àfrica a viatjar, sinó a viure-hi alguns dies. A la zona de l’aeroport on recollir l’equipatge regnava un caos del qual te n’havies de riure. És com si els agents de l’autoritat portessin una disfressa de militar i simplement es limitessin a fer el que se suposa que s’ha de fer. Això és molt africà. El problema és que van armats. Per fi apareix la motxilla, sense la ploma d’escriure que portava a la butxaca del costat esquerre, però res més. Entreguem el passaport i sortim al carrer. Centenars de taxistes s’amunteguen sobre baranes de contenció grogues cridant i empentant-se. Hi ha “guardes de seguretat” però el caos, el desconcert, la confusió i el desordre d’aquell moment concret eren insostenibles. Símptomes d’una anarquia soterrada en un sistema fallit on la gent simplement vol portar el pa a casa, i els turistes, alguns, porten diners. L’expedició de l’avió es dispersa i cadascú segueix el seu camí. Tots ens donem la mà i ens desitgem una bona estança. Motxilla a l’esquena el primer que vaig pensar és abandonar el desori i l’embolic que hi havia format a la sortida de l’aeroport i vaig caminar entre crits i sacsejades fins a un taxista que semblava tranquil: -“Òu tu vas?”, va preguntar amb calma. Era jove. -“Hôtel pas cher”. Vaig pujar al vehicle cercant una mica de calma però el “sense sentit” continuava dins el cotxe, i hi anava al volant. El taxista no parava d’accelerar i girar per carrerons secundaris a tota pressa fins que va començar a trucar i trucar a molta gent pel mòbil. Anar a la platja era senzillíssim, jo ho podria haver fet a peu. Però vaig pujar a aquell taxi de merda i sense saber com vam acabar en un carreró sense sortida, una paret i un edifici a la part dreta del que no paraven de sortir negres per la porta. El taxista em demanava quantitats de diners desorbitades pel trajecte i m’agafava pel braç. Li vaig tirar 2.000 CFA’s que era més del que valia el recorregut i vaig girar cua quasi corrents fins a una carretera principal que connecta N’Gore amb Dakar. A partir d’aquí vaig preguntar preu a diversos hotels i vaig passar la nit en algun d’ells. Pagant, també, més del que toca.
III
L’endemà visito la Universitat de Dakar per connectar-me a Internet i conèixer l’ambient estudiantil. La Universitat és entre l’aeroport i la capital del país, Dakar. Agafo un taxi a N’Gore Beach i convenim el preu. Tot bé. Viatgem per la costa, el mar immens a la nostra dreta, el cel és clar i el sol ho cobreix tot. L’aire que entra per les finestres obertes alleuja la calor. Poso el peu al costat del retrovisor i m’acomodo per gaudir del trajecte. Em començo a relaxar. Roba arrapada per la suor i gavines que sobrevolen el taxi. A la ràdio música africana per sobre del volum. El taxista és un home rialler que no deixa de fer preguntes que graviten al voltant de la qüestió essencial que no s’atreveix a formular: “Què collons fas aquí?”. Jo no ho sabia encara, així que li vaig dir que era periodista i vam començar a parlar sobre el club de futbol de N’Gore, del qual era fanàtic. Arribo a la Universitat, cada facultat té el seu jardí, i em sorprèn com està integrada la natura en aquest recinte. Trobo la facultat de Ciències de la Comunicació. Un grup d’estudiants xerren a l’entrada. Tots vestits amb sabates, pantalons de pinça i samarretes de màniga curta blanques. Les noies no deixen de trastejar els seus mòbils. Recordo aquest moment com un intercanvi cultural molt interessant. Jo no podia aportar gran cosa i vaig adoptar el rol de l’observador que intercanvia algunes paraules i fa preguntes. La majoria dels estudiants (en comunicació, almenys) estan interessats per la cultura occidental. Molts aprenen l’anglès per marxar a l’estranger. Somien amb els Estats Units i Europa. Endavant amb els seus somnis, no seré jo qui els intenti canviar d’opinió. Però trobo aquest fet com un segrest cultural amb arrels molt fondes i massa arrelades al passat. Un saqueig del talent que hi ha al Sénégal, un espoli molt pitjor que el de l’explotació dels béns naturals del país. Els joves, les noves generacions, donen l’esquena a la seva pròpia cultura i només pensen a marxar a un lloc millor. El talent del Sénégal potser s’hauria de quedar al país i a partir del seu context anar cap a millor, no ho sé, no vull fer cap judici de valor. Però l’educació porta el benestar i una vida millor allà on la cuiden i la tracten bé. Finalment entro en una classe on em deixen connectar a Internet, faig un parell de tràmits abans del que m’esperava i torno cap a N’Gore. A la tornada, veig a un costat de la carretera un monument immens de color daurat. – “Mani Mà”, em diu orgullós el taxista. Es tracte d’un home robust i fort mirant cap al cel. Vesteix un Kufi i només porta coberta la part de la cintura. Amb el braç dret subjecta la seva dona per l’esquena, vestida amb un vel fi sacsejat per l’aire, i amb l’esquerra sosté un nen que seu sobre la seva espatlla amb un dit apuntant al cel. Simbolitza el renaixement africà i es va inaugurar el dia 4 d’abril del 1960, coincidint amb l’aniversari d’independència del país.
IV
Tornant de la Universitat albiro des de la finestra del taxi el restaurant “El Toro”. Faig parar el conductor i ens acomiadem. Espanyols establerts a Dakar. Era perfecte per conèixer com funcionaven les coses al Sénégal. Volia establir-me en algun lloc a un bon preu, encara que toqués fregar plats i tot això. M’assec a la terrassa i demano una Coca-Cola. El Santi és el propietari del restaurant, un home trempat i panxa content més llest que intel·ligent. Vesteix texans i un polo blanc, el cabell canós pentinat cap a enrere. Seu a la taula i conversem. Jo volia un alberg, compartir casa amb algun propietari o alguna cosa així. En mig de la conversa apareix en Xavi, el cuiner. Un català. Li vaig fer la mateixa pregunta que al Santi, necessito un lloc barat on poder estar. Em va recomanar uns quants llocs i va haver-hi un que era exactament el que buscava: “La Madrague”, una pensió barata a peu de platja que quedava a escassos metres del restaurant. No ho vaig dubtar. Ja més relaxat vam fer conya. Un paio de Toledo, un altre de Barcelona i el tercer de Blanes al nord-oest del continent africà. Recordo unes paraules del Xavi que em van impactar. “Vaig venir aquí i d’alguna manera la meva vida va quedar lligada a aquesta gent”. Vam quedar un dia per sopar peix a la brasa a la platja amb la seva dona i els fills.
V
Arribo al camí que porta a “La Madrague”, direcció N’Gore Beach. A l’entrada del carreró motoristes i conductors circulen esquivant-se i remugant entre clàxons. En una petita paradeta es pot comprar la premsa del país: Le Soleil, Sud Quotidien, Le Matin, Walf Fadjri, L’Observateur, Le Quotidien… hi son casi tots. Qui m’havia de dir que els periodistes d’aquests diaris em donarien l’últim avís per sortir del Sénégal quan l’Ebola ho començava a paralitzar tot. A mesura que m’apropo a la platja el carrer és més estret i el trànsit pràcticament desapareix. El camí és de sorra fina i hi han paradetes de fruites als costats: cocos, papaies, plàtans, síndries i moltes més. La gent passeja amb calma i tranquil·litat amb robes de colors vius que contrasten amb el marró de les casetes de fang. Al final del camí, una botigueta de roba i una altra d’instruments musicals. Els taxistes fan broma a la parada, recolzats als cotxes en actitud distesa. Més endavant de la parada dels taxis, en una petita plaça, hi ha el “supermercat” de la zona. Una botigueta modesta on podies adquirir tot el necessari i queviures de tota mena. En aquest punt he quedat amb la filla del propietari de “La Madrague”, amiga d’en Xavi. Ens saludem. -“Ça va ben?” Em diu la noia amb un somriure. -“Ça va ben”, responc. Allò era com un barri en el qual tothom es coneix. Anant cap a “La Madrague” passem per una parada de carn a la brasa, molt petita i a l’aire lliure, on un noi jove prepara brotxetes amb molt d’ofici. Se’l veu encantat amb la seva paradeta. Vesteix un barret jamaicà, samarreta de tirants, pantalons curts a quadres de color lila i xancletes. Té una petita ràdio en la qual sempre sona Bob Marley a totes hores. Al mig de la plaça hi ha un futbolí on els nens juguen a 50 CFA’s la partida. Quan entro a la plaça la porta de l’escola de N’Gore queda a l’esquerra i a la dreta hi ha un petit nombre de persones, en un racó, on veuen ataya. Un tipus de te del Sénégal. Estan en un petit porxo format per un dosser que et protegeix del sol i catifes a terra on la gent s’hi asseu per veure aquest te. El joc d’ataya és de plata, és una safata amb petites tassetes i una cassoleta. Al Sénégal prendre ataya és un ritual. L’aigua s’escalfa a la cassoleta sobre un petit foc encès a terra amb petits trossos de fusta. Es posa l’ataya a la cassoleta i quan està a punt és verteix en una tassa. L’ataya es va passant d’una primera tassa a una altra fins que l’home que la prepara ho creu oportú. Després se serveix. I així es fa amb cada comensal. Observo l’escena i passem de llarg. Girem a l’esquerra de la paradeta de menjar que hi ha al fons de la plaça i entrem en un carreró molt estret. És una zona molt poc turística i la gent em mira amb sorpresa i em pregunta de quin país vinc. Girem un altre carreró a l’esquerra. Seguim endavant. Una nena està asseguda a l’entrada de “La Madrague”, té 8 o 9 anys i vesteix un top rosa i pantalons de color lila. Porta trenes amb pilotetes de colors als extrems. “Juga” amb un pal. El va colpejant contra el terra, lentament. La meva guia li diu que s’aixequi i la nena s’aixeca cantant i ballant. Per fi arribem a la pensió. Entro a “La Madrague”. El pati és preciós. Les parets són blanques amb plantes als costats. El terra és de rajoles i formen un mosaic. Al fons del pati, al costat de l’entrada a la pensió hi ha un banc on la dona del propietari està seguda. Una mica abans, sota un arbre al mig de la terrassa un home resa sobre una catifa en direcció a la Meca. Porta un Kufi blanc, i una túnica també blanca. La seva filla me’l presenta, em saluda molt cordialment, i conec a la seva dona i als seus fills. En són un munt. En un sol cop d’ull veus una família feliç i acollidora. El cap de família m’ensenya l’habitació. M’instal·lo. Tot seguit pujo al terrat per veure les vistes. El sol vermellós s’amaga sota el mar. Tot al voltant és natura, hi ha molt poca cosa construïda per l’home. Estava sol en un continent difícil, però no estava preocupat. Una sensació de pau i llibertat em va envair. No sabia que hi feia allà exactament però les llàgrimes sortien lentes. Mai m’havia sentit així i la Vida em va semblar un regal de Déu.
VI
L’endemà vaig cap a la platja de N’Gore. Volia relaxar-me i que el meu cos es comencés a adaptar a aquest nou ecosistema. Estic mirant enlaire, suspès a l’aigua. De cop sento rialles i em comencen a esquitxar. Una nena d’uns cinc anys se m’acosta descontrolada i amb un atac de riure. Porta trenes, arracades i un banyador rosa.
La mare seu a la sorra, entre dues barques, i observa la situació amb una mirada absolutament maternal. Estem una estona jugant i entenc que hi ha coses a la vida que no canvien. Davant nostre hi ha una cabra lligada a un pal a la sorra de la platja que intenta deslligar-se contínuament. A l’embarcador que porta a N’gore Island els treballadors es relaxen mirant el mar. Hi ha una pausa difícil d’explicar, com si el temps, tot, anés a un altre ritme. De fet és així. Miro endavant i veig l’illa de N’Gore, d’aspecte exòtic i enormes arbres desconeguts amb grans fulles d’un verd intens. Les casetes de l’illa són blanques com la calç. Surto de l’aigua i vaig caminant per la vora del mar. Em trobo un grup de nois jugant a futbol. Ràpidament demano que em passin la pilota, organitzo dos equips i juguem un partidet.
Segueixo el meu passeig, vull explorar una mica la zona. Passo per una escola de submarinisme molt rudimentària, i arribo al lloc dels pescadors. Barques de colors vora el mar en un dia radiant. Una mica més enllà, dues dones preparen el dinar sota un petit porxo format per quatre pals i una tela. Porten turbants al cap i vesteixen amb tops i mantells a la cintura. La més gran deu tenir cinquanta o seixanta anys. “Ça va ben?”, somriu lluent una dent d’or. “Ça va”, responc. L’olor del menjar era boníssim, no m’hagués importat ser el convidat. Però vaig dinar uns espaguetis al restaurant de la platja sota la mirada inquisidora de la mascota de l’establiment, un mico lligat a una caseta de pedra amb el sostre de palla i que té molta mala bava. A principis de la tarda em vaig dutxar i canviar a “La Madrague” i vaig prendre la càmera. Volia un record d’aquest estil de vida simple, senzill, pur. Cap a l’esquerra de la platja comencen uns carrerons estrets de fang on hi havia cases deshabitades i malmeses i simplement estructures com de fang. Al final d’aquest petit laberint de carrers arribo a una petita cala. La llum ho omple tot. Hi ha una paradeta de peix i a la sorra no hi cap ni una agulla. És cap de setmana. A l’entrada de la petita cala, una mica cap a l’esquerra, un grup d’homes toquen música amb tambors, jembers… i em vaig sentir molt afortunat de sentir un so tan real i tan tribal immers en aquell racó de món. Vaig seure molt de temps sense fer res, només volia estar. Després de passar un altre cop per “La Madrague” cap a la nit torno a N’Gore Beach. Una dona cuina peix a la brasa i les seves filles l’acompanyen. Els lligams familiars al Sénégal són molt forts. Sopo peix a la brasa amb una mica de llima i la platja es comença a omplir de tendes d’acampada. M’emporto una cervesa i passejo vora el mar. Els nois amb els quals he jugat a futbol al matí riuen i criden en veurem i em fan senyals amb el braç. Entro a la tenda i els saludo a tots. Prenem ataya. Els dos guardes de seguretat de l’hotel de la platja també prenen ataya i mengen cocos. Les barques es balancegen sobre l’aigua, la gent es reuneix a la platja aquest diumenge a la nit, i viuen en comunitat amb els mateixos rituals. A pocs metres s’escolta un tambor. El toca un nen que devia tenir nou o deu anys. El toca sense pausa mirant les estrelles i no deixa de cantar “la ilaha illallah”, que voldria dir una cosa així com “no hi ha una altra divinitat excepte Al·là”. L’endemà surto de “La Madrague” i arribo a la plaça. És dilluns i els nens van a l’escola. Hi ha un gran xivarri entre la multitud de motxilles. Baixo a l’embarcador de la platja per anar a N’gore Island i hi arribo just a temps, estan repartint les armilles de color taronja per si algú cau a l’aigua. Pago el meu bitllet a l’home gras de la taquilla i pujo a l’embarcació que em durà a l’illa. Com en tot a l’Àfrica, l’embarcació va atapeïda de gent.
VII
Estic segut en un cantó de l’embarcació, tot atapeït, per aprofitar el viatge. Un dels barquers seu al davant de l’embarcació i l’altre a la part del darrere. Aquest últim porta rastes i barba, vesteix una camiseta de tirants i uns pantalons de color vermell. Comença a cantar per animar la tripulació. Arribem a l’illa cantant i rient. La majoria són africans, som pocs turistes. Un cop allà, N’Gore Island ofereix un aspecte diferent. A la platja no hi ha lloc per posar-hi la tovallola. Torno l’armilla a la barca i vaig a fer una volta. Mai el sol havia escalfat tant. A pocs metres de la costa hi ha alguns xiringuitos a l’estil africà, on es pot comprar begudes i entrepans de peix amb enciam, tomàquet i patates fregides. Res em crida l’atenció en aquest punt i vaig cap a l’interior de l’illa. Aquí sí em perdo pels carrerons entre parets blanques com la neu, decorades amb mosaics de colors i flors. El perfum s’escampa pels carrers empedrats i l’ambient és festiu i juvenil. Els joves porten begudes i les tovalloles a l’espatlla. Arribo a una plaça rodona, envoltada de flors i mosaics amb el terra empedrat i una font al mig. Acostumat a l’agresta naturalesa africana aquesta imatge em va semblar una al·lucinació, un petit oasi al mig del desert. L’olor de les flors i la senzillesa de l’espai, la multitud d’ocells… Em refresco. Per primera vegada em noto una mica marejat per la calor i començo a desvariejar davant aquella bellesa on hi tenia fixats els ulls. Segueixo caminant i surto a la part del darrere de l’illa, on hi ha una petita parada d’artesania. Me n’emporto un record, un petit clauer per la bona sort. Em banyo un cop més perquè em passi el mareig. El sol és intens i el temps sembla aturar-se un cop més entre el balanceig de les onades quan et sostens a l’aigua mirant enlaire amb els ulls clucs. És hora de tornar a l’embarcació. El dia acaba amb unes quantes cerveses davant el mar amb en Mohamed.
VIII
A N’Gore hi ha personatges de tota mena. Els que no estan ocupats amb cap petit negoci o no tenen res a què dedicar el temps solen ser raters que deambulen per la zona buscant fer tractes de tot tipus per lucrar-se, sobretot dels estrangers. Estafadors de tota classe i condició. Però en Mohamed era diferent. Passàvem bones estones i no demanava res a canvi, així que a vegades fèiem algunes cerveses. Era una petita amistat, allà, a tants quilòmetres de casa. Aquell dia vaig anar a menjar pasta al restaurant de N’Gore Beach. Era barat i el meu estómac no s’acabava d’acostumar a l’aigua i al menjar purament africà. Em vaig asseure en una de les taules col·locades a la mateixa platja, sota el para-sol.
Al meu darrere el mico rosegava cacauets enfurismat. No era un animal domesticat, era un mico salvatge de la selva retingut allà per fer gràcia a la clientela. A la taula del costat hi havia un enginyer neozelandès que es dedicava a l’extracció de petroli i estava al Senégal en un viatge de negocis. No responia a cap pregunta i la seva conversació era molt superficial. Vaig acabar de dinar. Coneixia bé la zona i també havia fet visites a Dakar. Aleshores no era conscient però ja m’havia construït una zona de confort. Estava una mica estancat però en aquell moment es va produir un fet que canviaria el meu viatge. Dues noies catalanes van arribar amb presses i entusiasmades al restaurant amb les motxilles a l’esquena. No van demanar res, van desplegar el mapa del Sénégal sobre una taula. Ens vam saludar. Volien recórrer tot el país. Allà davant meu elles conversaven, debatien, a voltes discutien sobre quin itinerari agafar, què visitar primer, com desplaçar-se cap al sud del país… Recordo que una d’elles per centrar el diàleg li va dir a la seva companya: – “Mira, nosaltres ara mateix estem aquí, aquest és el nostre punt de partida”. I va assenyalar amb la punta del seu dit un punt diminut que era tot el que jo coneixia fins ara. La vastitud del país s’obria davant meu en aquell mapa, era incommensurable davant aquell petit puntet. No estava disposat a quedar-me quiet i vaig decidir que de moment viatjaria per la costa cap al sud i després si tenia temps alguna ciutat de l’interior o fins i tot Saint Louis situat a la costa nord-est del país, amb el seu desert i les tribus bereber. Arribo a “La Madrague” i recullo les meves coses per pur impuls. M’acomiado de tota la família i agraeixo el seu tracte. Surto per la porta amb la motxilla carregada, passo pels carrerons i arribo a la plaça. Em trobo al Mohamed parlant amb un amic: – “Où tu vas?”, em pregunta expectant. -“Casamanza”, respoc. Comencem a riure, ell fins i tot crida. – “Maintenant?”. – “La vie est maintenant”, li responc. Surto al recinte principal i agafo un taxi cap al “garage” de Pikine. Aquest és un dels punts on autobusos, cotxes “set place”, i cotxes normals inicien els viatges als diferents punts del país. El taxi em deixa a l’entrada. Dins el “garage” el terra és fangós i vermell, i sota un porxo enorme format per plaques metàl·liques s’hi agrupen autocars, cotxes de set places i altres cotxes de cinc. També es veuen alguns camions. Els autobusos estan decorats amb colors vius i rostres de líders religiosos. Hi ha paradetes per tot arreu. Els nens aprofiten per vendre gelat de maduixa, de taronja, o aigua congelada dins petites bosses de plàstic. Mossegaves per fer un forat petit a la bossa i bevies aigua o menjaves gelat. De tant en tant passen algunes dones amb cistells de fruita al cap. L’activitat és frenètica. Al “garage”, sota el porxo, els vehicles s’ordenen en funció del destí. Pregunto per Ziguinchor, la capital de Casamanza, i un bon home m’assenyala la parada. Hi ha lloc al “set place” i compro el tiquet. Fins que el “set place” no és ple no comença el viatge, així que m’ho prenc amb calma i m’assec en un banc al costat del cotxe a llegir. Els altres passatgers s’asseuen al meu costat i comencem a xerrar. Un home de mitjana edat, calb i grassonet, em pregunta en francès d’on vinc. L’acompanya un nano més jove, vesteix un polo de color blanc, uns pantalons de color negre i mocassins. Sembla tímid i reservat. Un altre dels passatgers va rapat, porta un kufi negre i vesteix una túnica i unes babutxes del mateix color. Aprofita el temps mort per resar, està amb el grup que comencem a formar però al seu aire, una mica distant. De cop dos joves compren també el tiquet. La noia té els cabells estil afro, vesteix una samarreta de tirants blanca esquinçada pel disseny i se li veuen els sostenidors. Vesteix malles i vambes de skate, porta pírcings a les orelles i unes ulleres de sol de color groc. El noi és més baixet, vesteix un polo i uns texans amb mocassins de color marró. Se’ns fa de nit i decidim anar a menjar alguna cosa. Hi ha espais habilitats que fan de menjador. Creuem un mar de vehicles amb els equipatges lligats al sostre dels cotxes. Autobusos, furgonetes, “set places”, clàxons, gent regatejant, dones venent fruita, paradetes repletes d’objectes, gallines…i tothom allà amb la seva vida i el seu camí. Un descontrol que m’empenyia cap a noves experiències. Arribem a una de les casetes on venen menjar calent. Vam sopar arròs i kus-kus. La dona que em va servir havia viscut a Calella i va ser molt generosa amb el meu plat. Després de sopar vam marxar cap al “set place”. Ja érem tots i el conductor estava acabant d’assegurar l’equipatge enfilat al sostre del vehicle per marxar. Dues dones de mitjana edat van ser els dos passatgers que ens faltaven per partir. Vam sortir en plena nit. Portàvem més de dos hores de camí i es va fer el silenci al cotxe. L’aire calent t’acariciava entrant per la finestra i mai havia vist el cel tan ple d’estrelles. Arbres enormes i frondosos es perdien en la foscor. Sota la protecció del “set place” amb el dipòsit ple de benzina mirava selva endins, camí cap al desconegut.
IX
Arribem al ferri que ens permet travessar el riu Gàmbia i arribar a Casamanza per seguir el viatge cap a Ziguinchor. Abans, hores d’espera en una plana amb casetes de queviures a banda i banda del camí. Casi arriben a la riba. Vaig prendre un parell de “cafès touba” i després d’ensenyar el passaport vam travessar el riu. Tornem al cotxe. A Gàmbia l’ambient és més hostil, i hem de creuar la part costanera del país. La terra és vermellosa com la sang, i molt àrida. El cultiu és pràcticament impossible. Durant hores el terreny és una gran esplanada vermella que arriba fins al blau del cel a l’horitzó. Es veuen soldats armats i controls a la carretera, també nens petits que s’apropen al cotxe per vendre llavors comestibles i fruits secs. Quan comencem a arribar a la Casamanza tot canvia progressivament. Des de la finestra del cotxe veig grans llacs que reflecteixen els núvols del cel a l’aigua. Fa un dia radiant i s’obre als meus ulls un verd intens i espès d’una vegetació que no havia vist mai. El “set place” arriba al “garage” de Ziguinchor, i hi baixem la noia dels pírcings i les ulleres de sol grogues i jo. La Casamanza no té res a veure amb la part nord del Sénégal, és molt més rica en cultius, més moderna i oberta. Vol la independència respecte a Dakar. Ziguinchor és la capital de Casamanza, i és també la ciutat més cosmopolita i lliure del país. M’acomiado de la meva companya de viatge a la plaça de la independència, on es pot veure un petit monument amb un colom blanc al cim i agafo un taxi en busca d’allotjament barat. A l’Àfrica els taxistes ho coneixen tot i et poden ajudar. Després de revelar-li la meva situació econòmica em va deixar a les portes de “Le Perroquet”, un regal. Una pensió barata decorada amb un lloro pintat a la paret de l’entrada, situada a la vora del riu. Em van donar una habitació molt agradable. Obria la porta del balcó i tenia el riu Casamanza al davant. Durant les pluges aprofitava per pintar amb aquarel·les i escriure, amb la porta oberta, escoltant els sons de la pluja. Un cop instal·lat a Ziguinchor vaig comprovar passejant que la ciutat no era gaire gran. Mentre caminava vaig veure un grup de nois, eren cinc o sis, i un d’ells reposava els braços sobre el manillar d’una moto. Li vaig donar, crec, uns 500 CFA’s perquè em donés una volta ràpida per tota la ciutat. I així va ser. Pujo al seient del darrere de la moto (era una Derbi variant), arranca i no podem deixar de riure. Les sensacions de llibertat i d’eufòria es contagien i jo instava al meu guia i conductor a què anés més ràpid mentre el càlid vent de l’Àfrica em sacsejava la samarreta suada. Primer vam passar per les carreteres principals: recordo una església enmig d’un camp d’herba amb una ovella blanca pasturant, una biblioteca força modesta i edificis administratius. Però també vam passar per carrerons posant el motor de la moto al límit i aixecant polseguera. Els carrers més estrets estaven plens de botigues d’artesania, objectes de tota mena i condició. Giràvem al límit a cada corba i quan ja es ponia el sol, vam tornar al punt de partida. Els dos estàvem suats i eufòrics. Vam encaixar de mans i vaig marxar donant-li les gràcies. Abans d’arribar a “Le Perroquet” un grup de nens jugaven en un camp de futbol a enfilar-se a una de les porteries. Anaven vestits amb samarretes dels grans equips de futbol europeus però no tenien pilota. Era ja capvespre i em vaig retirar a la pensió.
X
Mentre esmorzo al matí, m’assabento que hi ha programada una excursió en barca pel riu Casamanza. Són les onze. L’atractiu turístic és poder veure dofins, però res està més lluny de la realitat. L’encarregat de l’excursió és un home alt i gras sempre somrient. Regategem el preu mentre prepara l’embarcació i en l’últim moment pujo a la barca. Som dues noies franceses, ell i jo. Durant cinc minuts les dues joves franceses tenen la il·lusió i l’esperança de veure-hi els dofins. Però l’aigua del riu és absolutament marró i després de donar un parell de voltes pels manglars tornem a l’embarcador. Durant la tarda vaig anar a fer unes cerveses “al bar americà”. Li diuen així. La terrassa és acollidora. A la televisió posen futbol (vaig veure un parell de partits) i per la ràdio del bar donen les notícies en francès. Surto del bar i contemplo la posta del sol totalment borratxo. Trontollo arrossegant els peus fent esses cap a “Le Perroquet”. I a la nit volia farra. “Le Bombolong” és la discoteca més popular de la ciutat. Em dutxo i em vesteixo després de sopar. Estava estirat al llit mirant al sostre, a milers de quilòmetres del meu pis de Barcelona. Per la porta oberta del balcó de l’habitació sentia els sons del riu Casamanza i entrava l’aire fresc i lleuger de la nit. Estava impacient. Vaig baixar al bar de la pensió en busca de conversació i prendre una primera copa. Al voltant de les dotze de la nit vaig sortir caminant cap a la discoteca. Ja m’havia acostumat als carrers del Sénégal i tot i que era de nit va ser un passeig tranquil. Obro la porta de “Le Bombolong” i rebo l’impacte de la calor de l’ambient, seguit del tipus d’atracció que sents quan mires al buit. La pista estava absolutament plena, només hi havia un racó per sentar-se a l’esquerra de l’entrada. La discoteca era un vesper. No hi havia cap noia sense un clínex aixogant-se la suor de la cara i de l’escot. Vaig directe a la barra per demanar un whisky amb un parell de glaçons. No recordo la marca, però era força bo. Recolzat a la barra prenc els primers glops mirant cap a la pista, tantejant l’ambient. Durant la segona copa me n’adono que sóc l’únic turista de tot el local i vaig cap al centre de la zona de ball, a veure què passa. La música està alta i es balla frec a frec, entre cos i cos. M’atreviria a dir que aquesta forma de ballar és part d’algunes cultures, també de la senegalesa. Vaig ballar amb algunes noies i al poc em trobava ballant només amb una. Estàvem gaudint. Fins aquell moment havia vist de tot al Sénégal, menys preservatius. Als lavabos de la discoteca no hi havia cap màquina per comprar-ne i mai havia vist cap farmàcia ni res que se li assemblés. Li vaig dir a la noia que s’esperés allà un moment i vaig tornar cap a la barra. El cambrer se’m va acostar, i li vaig donar a entendre de la forma més ridícula del món que necessitava un condó. No, necessitava condons. Li vaig dir fluixet, en confidència. Va començar a riure però no em va oferir cap solució, ell no en portava. Ja tenia el dilema servit. Em trobava al Sénégal, no sabia res sobre aquella noia i la meva novia d’aleshores estava a Barcelona emprenyada. I bé, la nit té aquestes coses. Siguis on siguis.
XI
Després d’alguns dies a Ziguinchor ja coneixia bé la ciutat. Era el moment de seguir cap als poblets costaners del sud de Casamanza. No tenia gaire temps, i vaig decidir que aniria a Cap Skiring i a Kafountine. Surto de la pensió amb la motxilla a l’esquena. M’acomiado dels treballadors de l’hostal i d’una noia del país basc que acaba d’arribar. Torno al “garage” ubicat a la plaça de la independència i en qüestió de minuts em trobo una altra vegada rodant en un “set place” sobre camins àrids plens de pols, en el camí cap a la punta sud del país. Es va fer fosc. Va ser una nit clara, de lluna plena i cel estrellat. Les estrelles feien pampallugues totes juntes com si parlessin entre elles guardant en secret les lliçons més belles de la Vida. Alguna cosa es començava a bellugar dins meu i començava a entendre el sentit del meu viatge. La veritat és que vaig marxar de Barcelona cap al Sénégal gràcies a una beca de la universitat i no vaig planificar l’estança. Però va ser una decisió absolutament conscient i reflexionada. Així que d’ençà que vaig posar un peu al Sénégal jo era com una gavina de la meva terra, exposada a tots els vents. Érem jo i la Vida, i ella sempre em va deixar triar. Així vaig experimentar la Llibertat com no ho havia fet mai. Feia molta calor al cotxe i no podia dormir. Tampoc podia escriure en el meu bloc. Una frase de H.D. Thoreau em va venir al pensament: “La Vida és a nosaltres com l’aigua és al riu”. Des de la papallona i l’escarabat fins a la imponent muntanya tot té un temps que li ve donat. Tot canvia, res és estàtic. Nosaltres arribem al món sense saber el nostre temps, si tenim sort morirem de vells amb la ment clara i conscient. Però em sembla injust. Comparat amb les muntanyes, els rius, els llacs i boscos i tota l’obra de Déu, perquè Déu es complau en nosaltres i ens dóna un temps tan limitat per gaudir de tanta Bellesa? Què són, per exemple, 30,40,50 anys amb l’Amor de la teva Vida? Un sospir. Crec que Déu és tot bondat i justícia. No crec en la mort com un final. Em nego. Això no es pot acabar tan aviat. El sol comença a sortir, estem arribant a Cap Skiring i tinc un nou dia per endavant.
XII
Cap Skiring és el poble més petit i senzill dels que vaig visitar. Vaig baixar del “set place” carregat amb la motxilla i la tenda de campanya i tot el poblet es trobava sense electricitat. Un parell de nits vam estar a les fosques. La cervesa estava calenta i el menjar es feia malbé, però de tota manera alguns dels turistes que corríem per allà ens reuníem amb la gent del llogaret a la terrassa de l’únic bar del poblat. Cap Skiring és una carretera sense asfaltar que divideix a banda i banda les cases, les botigues… i els edificis del poble. És petita cosa. La veritat és que hi havien poques coses a fer. Em vaig insta·lar a l’únic lloc possible, L’Homme Tranquil. No hi havia més oferta. Era un petit hotel, molt agradable però car. No m’hi volia quedar gaire temps. Em vaig adonar que tota la vida del poble girava entorn de l’activitat pesquera. No tenien res més. I jo seia a la sorra durant el matí contemplant com les barques es feien a la mar, i veia de lluny els pescadors com recollien a mà xarxes enormes amb els peixos que hi quedaven enredats. Quan tornaven a la vora del mar les dones esperaven rebre la pesca. Els pescadors eren més respectats o menys en funció de la quantitat de peixos que feien arribar a la platja. No volia estar gaire temps a Cap Skiring però em volia emportar alguna experiència d’aquest racó de món. Vaig parlar amb el capità d’una bona embarcació i jo seria el tercer mariner a bord durant una setmana. Va dubtar de mi, així que va ser una petita aposta. Em va oferir una quantitat de peix al dia però vaig declinar l’oferta a canvi d’alguns sopars a la platja. El menjar a L’Homme Tranquil era força car. L’endemà de fer el tracte i donant-se la mà vaig pujar a la barca a les sis del matí. El capità portava el timó, jo m’asseia al seu davant, i davant meu els dos mariners. El fill del capità tindria nou anys i anava al capdavant de l’embarcació. Era l’encarregat de preparar l’ataya per fer un petit descans a la mar. Sempre que la pesca anés bé. El primer dia no vaig recollir gaire, tot i que m’havien deixat uns guants. I vaig vomitar unes quantes vegades. Les barques són molt senzilles i lleugeres, t’has d’acostumar al ve i va de les onades.
Al tercer dia ja no estava marejat i vaig treballar bé. Recordo prendre ataya a la barca a mitja jornada, cansat i feliç. Suat. Va transcórrer la setmana. Durant aquest breu període de temps vaig viure una vida completament diferent de la meva. Em vaig posar a la pell d’un pescador senegalès d’un petit poblat. Pensar que mentre vaig estar a classe de redacció periodística hi ha tot un món allà fora amb milers d’històries que explicar em va donar un nou enfocament i una altra perspectiva per aproximar-me a la vida. Com a prova d’agraïment li vaig regalar el meu rellotge al capità. Qui sap. Potser avui encara el conserva.
XIII
Després d’hores de camí en “set place” arribo a Kafountine i em dirigeixo al “garage”, el lloc de trànsit on tots els taxistes esperen omplir el cotxe per partir. Carrego la motxilla a l’espatlla i porto una camisa blava a ratlles, texans i calçat lleuger. És un dia molt calorós i tinc ganes de descansar. Tot just entrar al “garage” un home obès i alt se’m tira al damunt. Vesteix un kofi lila i una túnica del mateix color. Del kofi penja una trena de roba daurada com a ornament. Sembla un personatge tret dels contes de les mil i una nits. Amb un gran somriure s’ofereix a portar el meu equipatge i a conduir-me fins a un bon hostal. Dos taxistes juguen als escacs sota l’ombra d’un arbre, fa molta calor. L’ambient és humit i carregat. Hi ha turistes catalans negociant el preu del trajecte. La gent de Kafountine presumeix de tenir la millor marihuana del país, i això atrau molts turistes. Vaig a comprar un refresc abans de partir. A l’entorn fa olor de marihuana, hi ha gent deambulant, nens jugant per terra, gallines i bestiar al seu aire, discussions… De fet tot el “garage” tenia una àuria pròpia dels millors contes de Gabriel García Márquez. Sota una normalitat aparent, hi havia latent una vida captivadora, fascinadora i real i tothom semblava estar-hi acostumat. Marxo amb el meu guia, que no para de somriure amb els ulls mig clucs i adverteixo que és possible que hagi consumit marihuana. Un company seu ocupa el seient del darrere. El cotxe estava atrotinat, la meva porta no tancava i si no la aguantava s’obria amb el vent. El conductor colpeja dos cops el volant: – “This is Àfrica my friend”, va dir rient. El company del darrere m’ofereix marihuana però no en vull. Era prim com un sahrauí. Feien una parella curiosa. Agafem un camí ondulant i anem fent esses amunt i avall, cada cop més lluny del poble. Passem pel port i em volen portar a casa d’un amic seu, insisteixo en que vull anar a un hostal o una cosa semblant. Al final parem davant de casa de l’amic. M’ofereixen herba per enèsima vegada. Estava emprenyat perquè em trobava a mitja hora del poble caminat sota un sol de justícia i jo només volia descansar. Volia rebentar el cotxe. En veure’m així em van recomanar l’hostal Mamma María, que és on van tots els turistes. Al cap d’una estona d’anar a peu, passo per carrerons on la natura es mostra amb tota la seva esplendor. Camins de sorra amb una vegetació molt espessa als costats, plantes i flors exòtiques de tots colors. A mesura que t’apropes al mar comencen a aparèixer casetes blanques com la neu resplendents sota el sol. La gent s’asseu en grup als jardins, sota l’ombra dels arbres. Els africans semblen tenir un caràcter més tribal, fan molta vida a l’aire lliure i gaudeixen de la natura. Algunes cases tenen petits horts. Anava caminant i sentia com la natura ho envoltava tot com acollint-te. El so dels grills, sentir el vent sacsejar les fulles dels arbres, i com la llum del sol ho cobreix tot. No falta una hamaca a cap jardí i els nens juguen a la pilota. Estic arribant al “Mamma María”. Davant meu l’horitzó i mariners arreglant les barques sota arbres de més de cinc metres d’alçada. Contemplo els colors vius de les embarcacions, i de sobte, apareix al meu camí un jove alt i prim, amb el cap rapat i que camina descalç. És un dels ajudants del Salvador, l’home de Valladolid que un bon dia va decidir comprar un terreny davant la platja de Kafountine i aixecar un petit hotel de dues plantes, el “Mamma María”. Va decidir marxar de la seva terra, Castella i Lleó. El “Mamma Maria” és un hotel regentat per força catalans. Em va sorprendre la quantitat de catalans que hi havia a Kafountine. Caminem per una senda de sorra fina, passem per una porta de fusta i arribem al jardí del “Mamma María”. Sota el porxo està el Salvador gronxant-se a la seva butaca de canya de sempre. És un home gran de cabell canós, porta ulleres i el trobem vestit amb la camisa de quadres mig botonada i pantalons curts. Sempre va descalç. Té una parla molt castellana, molt acurada, i una gran afició per la lectura. Tot i el seu caràcter irascible vam congeniar molt aviat. La seva biblioteca és enorme. Té dues plantes d’estanteries repletes de llibres, amb escales de fusta per arribar als més inaccessibles. A la primera planta hi ha com un petit bar i butaques esponjoses. La primera nit va ploure com poques vegades he vist, i se’n va anar la llum. Jo estava allotjat a la primera planta, a les habitacions més barates, i va aparèixer el Salvador amb unes espelmes. Aquella nit vaig gaudir de la lectura de “El viejo y el mar” de Hemingway sota el so de la pluja. L’endemà l’esmorzar era deliciós, amb melmelades de tota mena, mantega i llet. Després d’esmorzar vaig conèixer a l’altre ajudant del Salvador. Era alt i de complexitat robusta, amb trenes que li queien per l’esquena. Somiava en ser músic i formar un grup de Hip-Hop Reggae. En un racó de la planta baixa disposava d’un micro i una taula de punxar on feia les proves i les seves gravacions. El poble de Kafountine era semblant a la resta de pobles que havia visitat. Està separat per una carretera amb cases i botigues a banda i banda. Al davant del “Mamma María” hi havia la platja i al darrere un riu amplíssim, amb aigua abundant i ple de vegetació. El so de grills i granotes era part de l’ambient. El Salvador tenia un petit hort a la vora de l’estanc en el qual hi treballava a estones. Però casi sempre el trobaves sota el porxo, gronxant-se a la seva butaca de canya. Un matí mentre esmorzava va aparèixer en Jaume, natural de Calella. Un home calb d’estatura mitjana i prim. Vestia una camisa estampada de lloros, pantalons texans curts i xancletes de velcro. Va arribar a Casamanza ja feia anys, i va fundar una petita ONG per ensenyar el català als nens del poble i assessorar-los si decidien viatjar a Catalunya. És una instal·lació petita ubicada prop de l’embarcador. A la porta hi ha un senyal que indica: “Barcelona a 80 km”, i una fletxa assenyala cap al “garage”. Després del viatge que ja portava i veient la cara del Jaume amb la seva camisa de lloros, vaig riure fins a plorar. Una de les iniciatives de la ONG Casamanza-Catalunya és alfabetitzar als nens de la regió i funciona com una escola itinerant a les illes Karons, molt properes a Kafountine. Els problemes de transport impedeixen que molts nens puguin accedir a l’escola. En Jaume també es dedica a la plantació d’artemisa i altres plantes dotades amb el poder curatiu de la natura. M’acomiado d’ell i vaig a fer un tomb pel poble. Camino vora la carretera. Al meu costat passen dones amb cistells de fruita al cap i el tràfic és bastant tranquil. Despreocupat sento les palpitacions de la vida al poble. Em rodeja una atmosfera increïble d’olors, la natura és salvatge i el so d’alguns tambors et remunten a altres temps. Desordre, calor, aigua, humitat, sol… Continuo caminant. Veig a un grup de nois caminant per un carreró estret fet sobre l’herba, i els acompanya una noia petita carregada amb un cistell al cap. Vesteix un top vermell i un mantell de colors cintura avall. Va descalça. Arribem a un camp de futbol, una esplanada de terra amb dues porteries allà, enmig del no -res. Alguns nois porten samarretes de clubs de futbol i els més privilegiats tenen botes amb tacs. Altres porten un calçat normal i alguns juguen descalços. Vaig jugar amb ells fins que el sol es va començar a pondre i vaig tornar al “Mamma María”. Era el moment de distreure’s amb calma de les estanteries de la biblioteca del Salvador.
XIV
A Kafountine em vaig prendre alguns dies de calma. Passades les embarcacions la platja era enorme, ampla i llarga, i sovint hi trobaves bestiar. Recordo gaudir de ser l’únic banyista durant les postes de sol i seure a la vora del mar llargues estones sentit l’aigua càlida de les onades als peus. A més, la biblioteca del Salvador semblava no tenir fi. Llegir, escriure al bloc del viatge, escriure perquè sí, la platja, explorar aquelles estanteries plenes de pols on podies trobar tots els clàssics, gent sempre disposada a mantenir una bona conversació… allò era per mi un petit paradís. Vaig estar treballant així uns dies i no trobava el moment de tornar a N’Gore Beach, per dirigir-me a l’aeroport i pujar a l’avió que em deixaria a El Prat. A la meva vida de sempre (això creia). Però la tornada a N’Gore va ser obligada. Des de Guinea Bisáu, el país confrontant al sud amb la Casamanza, pujaven com flames les males notícies. Un brot d’Ebola sacsejava el país i es propagava de manera exponencial. Vaig tenir la temptació d’apropar-me a la zona de conflicte per veure com treballaven entitats com Metges sense fronteres o la mateixa Creu Roja o Lluna Roja. Però les direccions d’aquestes organitzacions a Dakar van resultar ser falses i en tota la capital no vaig trobar una sola ONG amb la que col·laborar. Així que davant el risc vaig tornar al “garage”. Problemes. Els preus eren més elevats i no hi havia “set place” disponibles, ja havien partit. L’única opció era viatjar en autobusos atestats de gent, en els que no hi cabia una agulla. Una frase feta casi literal en aquell context. Els autobusos eren més lents i els propietaris volien que hi entrés quanta més gent millor perquè el viatge fos més rentable. Vam sortir de Kafountine i als quinze minuts creia que em desmaiaria. Portava la motxilla sobre els genolls, amb tot el seu pes. La gent del Sénégal està més acostumada a suportar aquestes condicions. Em van canviar el lloc i em vaig posar al costat de la finestra. La brisa m’ajudava a respirar i vaig tancar els ulls pensant en imatges positives conscient que quedaven moltes hores de trajecte. Si tot anava bé. A mesura que ens apropàvem a Gàmbia anàvem passant controls sanitaris contra el virus Ebola. El control sanitari era obligat i el mateix per tothom. Rentar-se les mans en una palangana d’aigua amb sabó. Quan et tocava el teu torn Déu sap quanta gent hi havia posat ja les mans. A mitjanit vam canviar d’autobús enmig de la selva. Ningú entenia el perquè. El conductor del nostre bus volia que ens pugéssim a un altre autocar, pintat amb líders religiosos i conduït per gent amb turbant. Tothom estava nerviós i va ser un moment de tensió. Ningú parlava el francès, sinó dialectes del país i la comunicació es feia difícil. A mi em preocupava estar en mans d’uns desconeguts amb turbant allà enmig de la selva, però finalment la gent es va tranquil·litzar i vam pujar al nou bus. La majoria dels passatgers que viatjaven amb mi em van calmar i en unes hores vam creuar Gàmbia. Un cop al Sénégal l’autocar es dirigeix a Pikine. Baixo del trasto i em sento un supervivent. Però no tenia diners suficients per pagar el trajecte de Pikine cap a N’Gore. Era impossible negociar amb una quantitat tan irrisòria quan la demanda era tan elevada. Tot i així ho vaig intentar, però cap taxista va donar el seu braç a tòrcer. Així que vaig sortir caminant fent dit. Després de conèixer una mica la gent del país, quan vaig començar a caminar per la carretera principal que comunica N’Gore amb Dakar estava totalment convençut que algú s’aturaria per portar-me. I així va ser. Per la meva sort un motorista. Estava feliç. Era una moto bona i ràpida i el conductor anava sortejant els vehicles a tota pressa. A la meva esquerra una altra vegada el mar i el “Mani ma” i a la dreta el pols del desert. Davant el sol vermellós es començava a amagar sota l’horitzó. El motorista va ser molt amable i em va deixar a quinze minuts a peu de N’gore. Un cop allà em vaig dirigir al caixer per treure diners, però en lloc de la quantitat demanada només em va donar 2.000 CFA’s. Camí cap a “La Madrague” vaig llegir els titulars a la premsa, i el banc del Sénégal es trobava en una situació de “corralito”. Quan vaig intentar explicar-li la meva situació a l’amo de “La Madrague” ell va alçar la mà i em va fer passar. Em va donar l’habitació de sempre sense demanar res a canvi. L’endemà un taxista em va portar a Dakar per un quart del preu del viatge, i em va deixar davant el banc.
Des de l’entrada de l’entitat bancària s’estenia una cua de tanta gent que em va semblar que podrien omplir el Camp Nou. Em vaig asseure a la cera, davant la porta del banc, amb els colzes clavats als genolls i el cap entre les mans. Pensava com podria resoldre aquesta situació, un problema dels de veritat. El primer cas d’Ebola ja estava al Sénégal i es podrien restringir les entrades i sortides. L’única cosa que podia fer era explicar la meva situació i confiar en la gent. Els primers de la cua portaven hores esperant per treure diners però em van deixar passar. El banquer també va entendre la meva situació, i em va donar els diners que li vaig demanar. Em vaig sentir en deute amb tota aquesta gent i interiorment els hi vaig donar les gràcies a tots amb un sentiment d’immensa gratitud. Vaig tornar amb taxi a “La Madrague” i li vaig pagar el convingut al propietari. El meu avió s’enlairava en dos dies.
XV
Em quedaven dos dies al Sénégal. El primer vaig descansar a l’habitació repassant alguns escrits del meu diari, i a estones em vaig passejar per la platja de N’Gore, com acomiadant-me del país. Mentre em banyava un rater em va robar l’Iphone amb casi totes les fotografies i vídeos que vaig fer durant el viatge. Només es van salvar les que vaig enviar per WhatsApp a alguns amics. Vaig sentir dolor i ràbia, però no hi havia res a fer. L’última nit vaig sortir a passejar per la carretera principal, que va de l’aeroport a Dakar. A la meva esquerra veig un establiment tipus bar-discoteca. La música era animada i les cambreres semblaven simpàtiques. Vaig seure a la barra a fer un parell de cerveses i no deixaven de donar-me conversació i insinuar-se tímidament. Quan ja marxava va aparèixer un negre alt i prim, amb camisa de ratlles colors violeta, pantalons blancs i mocassins de color marró. Es prestà molt amablement a ensenyar-me les habitacions del local, i vaig comprendre que estava en un prostíbul molt discret. Vaig declinar l’oferta, i vaig deixar propina a les dues noies per la conversació. L’endemà em vaig acomiadar de tota la família de “La Madrague”, del Mohamed i d’altres coneguts més amb qui havia conviscut uns dies. El viatge a aquest tros petit d’Àfrica que és el Sénégal havia finalitzat. Des de la finestreta de l’avió veia com tot es feia cada cop més petit. Estava feliç, cansat i orgullós del meu viatge. “Algun dia ordenaré els apunts i faré com un tipus de dietari”, em vaig dir. Per mi, i per qui ho volgués llegir. Aterro a El Prat i no puc trucar a la meva novia d’aleshores, la Paula, perquè m’havien robat el mòbil. No vaig poder suavitzar una mica la trobada i em vaig dirigir al seu pis del carrer Padilla. Vaig trucar a la porta i em va obrir sense fer cap comentari, cosa que coneixent-la em va estranyar. Ella estava a Barcelona fent un Doctorat en Psicologia Social. Entro al pis i a l’estufa de l’entrada està pres l’encens que a mi m’agrada. El primer que penso és en una trobada afectuosa. Però no. Vam seure a la taula de vidre del menjador i no vam parlar gaire. Ella dubtava entre quedar-se a Catalunya o tornar a Veracruz amb la seva família. Havíem tingut una relació molt bona, i ella volia estabilitat i un projecte de futur. Ràpidament vaig saber que el seu home no era jo, i així li vaig dir. Creia que la vida li reparava algú altre. Ens vam abraçar i ens desitjarem el millor. A continuació em vaig dirigir al meu pis del Paral·lel de Barcelona. On es va acabar aquesta petita història.
eltavec.com 