El camí del Procés

La entropia del sistema polític català

“Vosaltres que governeu els afers públics, quina necessitat teniu de fer ús del càstig? Estimeu la virtut i el poble serà virtuós. Les virtuts d’un home superior són com el vent; les virtuts d’un home comú són com l’herba; l’herba es doblega quan bufa el vent”.

Confuci. Analectes.

Cap govern hauria de tenir més poder del que estem disposats a atorgar-li. És una premissa ben senzilla d’entendre, però molt difícil d’acceptar per aquells que ostenten un poder que cada cop és menys real, perquè no compta amb el suport d’una part important de la societat espanyola. I s’aferren amb ungles i dents al Règim del 78 (PSOE i Unidas Podemos), a la dictadura del general Franco (PP i C’s) o als ‘Tercios de Flandes’ de l’Imperi Espanyol (Vox). I així perverteixen el poder, quan el volen legitimar. I arriba la repressió. No importa què remoguin a la seva història perquè la Història avança a batzegades però avança. La gran diferència entre Espanya i Catalunya és que Espanya és un país incapaç d’ocupar-se del seu futur perquè els seus esforços es centren en mantenir un contracte social fràgil. Mentrestant, Catalunya vol avançar. Sense discussions ni disputes. El progrés és això.

Per tornar a la realitat política que estem vivint, voldria connectar de nou amb la primera premissa. La sobirania nacional. El principi pel qual el poder emana del Poble i legitima les institucions que ocuparan els càrrecs polítics electes d’una societat. Bé, la Constitució Espanyola va ser aprovada per les Corts Generals el 31 d’octubre de 1978, ratificada per referèndum popular el dia 6 de desembre i sancionada per Sa Majestat el Rei Joan Carles I, davant les corts generals, el dia 27 de desembre del mateix any. Això és veritat. Són fets històrics, i entrar a valorar el context (fora de l’àmbit acadèmic) en el que es van produir només porta a la dispersió, i a ocupar hores i hores de televisió. Si volem començar a fer camí hem d’acceptar un punt de partida compartit. Els uns i els altres.

Dintre del marc conceptual, legislatiu, jurídic, polític; del Règim del 78, la relació entre Catalunya i Espanya passa per Convergència i Unió. Un partit de coalició (CDC i UDC) nacionalista català, de dretes i de ideologia democristiana creat el mateix 1978 que sap trobar l’encaix amb la Espanya d’aleshores, i governa a Catalunya pràcticament tres dècades. És tracta d’una articulació històrica molt clara, un pont on els interessos circulen en els dos sentits. CiU neix com a una expressió política de les contingències de l’època, amb un tarannà pactista i pragmàtic. Dona respostes i ofereix solucions. Però, sobretot, aconsegueix canalitzar políticament les aspiracions dels catalans cap a l’objectiu polític de les classes dirigents de la Transició: la Espanya de les Autonomies sota la forma política de la Monarquia Parlamentaria.

La sentència del Tribunal Constitucional sobre la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006, produïda l’any 2010, frustra les il·lusions d’una majoria de catalans que comença a mobilitzar-se de forma civil. El 9 de juliol d’aquest mateix any, un dia després de la sentència, es produeix la primera manifestació independentista important, convocada per Òmnium Cultural, aleshores presidida per Muriel Casals. El Govern de José Montilla no sap com posar-se a la foto en un dia històric. La costura entre Catalunya i Espanya es comença a esquinçar des de les bases populars. Entitats nacionalistes, com l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i la mateixa Òmnium, comencen a cooperar per eixamplar la base sobiranista. La gran sorpresa encara havia d’arribar.

Al 2012 fa dos anys que CiU governa. Al 2010 els catalans voten un partit que històricament ha sabut arribar a acords amb el govern central. Vivim temps convulsos i de recessió econòmica, de retallades de drets i llibertats. La classe política catalana creu que la tresoreria de Catalunya es veu asfixiada per un finançament injust i demana solucions ‘moderades’. L’immobilisme del govern central posa més llenya al foc. Artur Mas i Rajoy no s’entenen, a diferència de Pujol i Aznar. El ‘pacte fiscal’ ja no satisfà a ningú i la resposta a CiU no vindria del govern de Rajoy sinó de la societat catalana. El dimarts 11 de setembre de 2012 es produeix l’esparrac definitiu. Un canvi disruptiu que marca els anys següents. Catalunya viu una manifestació independentista sense precedents i dos camins es separen.

Amb el detonant dels múltiples casos de corrupció i la confessió del expresident Jordi Pujol sobre els seus fons sense regularitzar a paradisos fiscals la reputació de CiU salta pels aires. Es produeix un altre esparrac al 2014, la branca es trenca i ‘cauen els nius’. Catalunya rep la desaparició de CDC i CiU com una alliberació. Contràriament a l’immobilisme de la classe política les bases populars estan més actives i connectades que mai. La seva influència sobre l’escenari polític és tal que alguns representants d’organitzacions civils com Assemblea Nacional Catalana o Òmnium Cultural entren al Parlament i ocupen càrrecs importants. Altres, polítics, en surten condemnats.

La política catalana es carrega de simbolisme i són diversos els fets que hauran de passar a la Història. Però el conegut Procés té el sistema nerviós central en els fets del referèndum de l’1 d’Octubre, i és des d’aquest punt on ens aproximem al camí que ens ha de portar a una solució. En política el que un dia sembla impossible es produeix a l’endemà amb la màxima naturalitat. De moment, la relació Catalunya-Espanya ja no recau entre l’antiga CiU i el PP, sinó entre ERC i el PSOE. Així estan les coses a la taula de negociació, congelades per la Covid-19.