No teniu perdó

Les fonts documentals i la Història escrita haurien de negar de ple dret les idiologies nazis, feixistes i comunistes en democràcia

La irrupció de VOX a Espanya, també a Catalunya, ha despertat la controvèrsia entre els professionals dels mitjans de comunicació. En termes informatius i en diferents formats periodístics, com hem de tractar la entrada de l’extrema dreta en les institucions polítiques del país? En primer lloc, l’hem de tractar? Aquesta opció ja queda descartada perquè els dirigents i militants de VOX han aconseguit un rèdit polític noticiable que hauria d’interessar al conjunt dels espanyols. Però hauríem de ser més curosos a l’hora de tractar temes tan sensibles en els mitjans. Certament, comencem a escoltar i llegir afegitons preocupants. Especialment en les tertúlies televisives, on les paraules semblen lliscar i es perden al poc temps entre el batibull de les diverses veus dels tertulians. Per exemple, ens podríem preguntar, bé, ens hauríem de preguntar, què vol dir “blanquejar” el discurs de l’extrema dreta. Quan has repetit sistemàticament una paraula, o una expressió, que incita a l’odi resulta menys crítica. Crec que és un tema en el que no es pot ser banal. Les idiologies tendeixen a ser expansives però en ple segle XXI les veus venir de lluny. Qui adopta els discursos de l’extrema dreta, nazis i feixistes, porta l’estampa de milions de morts al front. Els discursos comunistes tampoc queden al marge.

Quan trobem indicis en el present o senyals que indiquen la direcció, la involució en drets i llibertats, que volen prendre partits com VOX els hem de combatre amb la democràcia. Però com? Quan els límits entre la llibertat d’expressió i la exaltació de l’odi es desdibuixen en la tan coneguda i reconeguda retòrica de la intolerància política. Nefastament han hagut règims totalitaris que han ascendit al poder valent-se de democràcies consolidades. El nazisme va ampliar poc a poc amb mentires i tot tipus de manipulacions la conformitat d’un poble desinformat i amb el sentit crític perjudicat. I que, a més, es trobava en un context històric de desorientació i desmoralitzador. Aprofitant les fonts documentals i la mateixa Història escrita que ens serveix d’experiència, la qüestió que em de posar sobre la taula és on posar els límits, profundament democràtics, perquè els partits totalitaris no guanyin adeptes instrumentalitzant la democràcia pels seus propis fins. Sabem que quan partits com VOX s’apropen al poder intenten sembrar la por. A la exclusió, amb el referent de l’enemic comú o per qualsevol altre mitjà del que es pugui valdre. Ara bé, si ets membre del partit estàs en el bàndol bo de la Història. El terror com a sistema de govern va contra l’essència de l’Home i és molt difícil de revertir. L’home no és un llop per l’home, però la ignorància és perillosa i s’apropa massa a l’odi. Alguns filòsofs no distingien la ignorància de la maldat. Malauradament. Els discursos xenòfobs arrelen especialment quan la menyspreada societat de classes es comença a convertir, dilatant-se, en una societat de masses. La via ràpida per establir el marc conceptual i el sistema de valors que tot bon ciutadà ha d’acatar sense dubtes i sense fer-se gaires preguntes. En un sistema de Govern d’aquesta semblança els intel·ligents valents resulten morts, i els intel·ligents intenten de tota manera exiliar-se en algun país estranger amb pocs vincles amb el seu país d’origen.

A Europa afloren partits d’extrema dreta que en opinió d’alguns politòlegs tenen molt poc a veure amb els partits totalitaris del segle XX. Falta perspectiva per negar de facto aquesta afirmació. Però si analitzem el discurs de VOX, el partit d’extrema dreta que ens és més proper, trobem semblances notòries amb els partits totalitaris del segle passat. El discurs de VOX gravita sobre tres eixos. La xenofòbia, que fa el paper del vell antisemitisme i desperta els pitjors sentiments que pot concebre l’ésser humà. L’Imperialisme, que per inversemblant que sembli és un atribut del partit especialment estès a les xarxes socials. I en tercer lloc, VOX carrega contra l’existència d’altres partits polítics i contra les institucions afins i necessàries d’una democràcia plena. Certament, vivim temps convulsos en els que comencem a veure els símptomes de la desinformació. No només pel que fa a la pandèmia de la Covid-19, sinó especialment en el context polític, on la desinformació comença a ser una “nova normalitat” suportada per les xarxes socials. Tornem algunes línies enrere. Quan busquem al diccionari el terme “desinformació” s’atribueix a aquest concepte la falta d’informació i la ignorància. La falta de coneixement i informació en una societat minva la qualitat de la seva democràcia. El poble hauria de ser un ens madur i responsable, capaç de prendre les seves pròpies decisions. I això no agrada a tothom. Comencem a veure col·lectius de ciutadans que s’organitzen al voltant de partits polítics amb discursos fal·laços i aplaudeixen cada comentari fora de to, cada eufemisme, cada mitja veritat, cada mentida. Haurem d’estar atents a la estructura, a la composició i al funcionament intern de partits com VOX (en quant això sigui possible), per tenir clar com es relacionen amb l’entorn i evitar que comencin a construir una maquinaria criminal basada en el terror. La veritable defensa d’una democràcia contra els totalitarismes es troba en el significat de les paraules.