La guerra a l’Afganistan

El gran conflicte de l’Àsia central

La guerra a l’Afganistan ha estat la més costosa i la més llarga de la història dels EEUU. Segons el projecte Cost of War de la Universitat de Brown el conflicte ha costat 14 trilions de dòlars. En aquest territori de l’Àsia central s’acumulen dècades de conflictes sense resoldre. A l’Afganistan hi han importants reserves de petroli, aproximadament entre 500 i 2000 milions de barrils de cru, segons apunten fonts del Servei Geològic dels EEUU i el Ministeri de Mines i Industria de l’Afganistan. Les mateixes fonts afirmen que podria haver-hi reserves de líquid encara per descobrir, principalment al nord del país. L’Afganistan també conté importants reserves de gas i carbó, i recursos minerals molt preuats. No només materials preciosos com l’or i la plata, també crom, zinc, urani i liti. L’urani es pot fer servir per fabricar armament nuclear, entre altres usos. I el liti és necessari per fabricar la bateria dels mòbils que portem a la butxaca i que formen part del nostre estil de vida. Tot això condensat en un territori on trobem almenys tres grups terroristes: els talibans, de la branca suní fonamentalista i devots de la Sunna, l’Estat Islàmic, de ideologia wahabista caracteritzat pel seu rigor envers la Sharia i el seu expansionisme i Al-Qaeda, una organització terrorista de caire salafista formada per veterans gihadistes que s’estructura en cèl·lules clandestines, fundada pel difunt multimilionari Osama BinLaden l’any 1988. La comunitat afgana que resisteix al terrorisme es fa anomenar Aliança Nord. Es concentra a Panjshir, al nord del país, i depèn de l’ajuda externa d’occident. L’ Afganistan és geo-políticament un punt de conflicte on convergeixen interessos ben diversos i de diferents països i grups terroristes. L’explotació dels recursos naturals de l’Afganistan assegura una projecció internacional de gran influència al país que obtingui aquest dret o que se’n pugui aprofitar.

La inestabilitat interna al territori afganès és un símptoma de la disputa de diferents països i grups terroristes pels recursos naturals i per la posició estratègica de l’Afganistan. Els EEUU i Rússia son els països que més influència han tingut en aquest punt d’orient mitjà i s’han disputat el poder polític del país durant dècades. La Unió Europea i la Xina també han entrat en la disputa sobre el model de corredor energètic que s’hauria d’implantar a la zona. El present conflicte no és tan sols geopolític i econòmic, també ho és a nivell polític, cultural i religiós. L’Afganistan és un dels punts on occident i orient col·lisionen de forma més evident perquè és una zona de trànsit de matèries primeres entre les dues regions. La Declaració Universal dels Drets Humans proporciona un marc i una direcció per a la convivència des de l’experiència d’occident. A l’orient trobem altres cultures i religions amb arrels profundes que també proporcionen maneres de veure i estar al món diferents a la nostra. Ens agradin o no. En definitiva altres estils de vida. En aquest punt, Europa i una de les democràcies més consolidades del planeta i obertament capitalista com la dels EE UU topen amb els sistemes polítics comunistes de Rússia i la Xina i amb les seves respectives ideologies. Països que sovint incompleixen o s’allunyen dels Drets Humans. Com els mateixos EEUU o alguns estats membres de la Unió Europea. La diversitat cultural i el topall de religions dificulten l’entesa sobre quin ha de ser el futur de l’Afganistan.

Sobre la taula diversos projectes per construir un gasoducte que parteixi o passi per l’Afganistan. Una opció és que el gasoducte surti de l’Afganistan i travessi Turkmenistan per arribar a Turquia passant sota el mar Casp. El gasoducte també podria arribar a Turquia passant per Iran i Iraq. Aquesta qüestió roman aturada des de fa dècades. En els últims decennis del segle XX empreses petroleres com Unocal i Bridas competeixen feroçment per fer-se amb els drets de construcció. L’any 1999 es formalitza un contracte de 2’5 milions de dòlars per dur a terme l’obra del canal amb un consorci format pel Grup Betchel i US General. No arriba a efectuar-se. Les propostes de França i la Xina queden al calaix. A l’abril del mateix any un grup de treball dels EEUU format pel Departament d’Estat, el Consell de Seguretat Nacional i la CIA es reuneix per estudiar els interessos nord-americans sobre el petroli i el gas de la regió del mar Casp. Els EEUU comuniquen a Turkmenistan que no finançarà gasoductes a través de l’Iran i insta a dirigir el projecte cap a l’oest. En el projecte actual el gasoducte sortiria de Turkmenistan, passaria per Afganistan, Pakistan i arribaria a la Índia. Aquest projecte rep el nom de TAPI (Turkmenistan, Afganistan, Pakistan i Índia) i sembla que és el pla que reuneix més consensos a nivell internacional. Perquè es dugui a terme la construcció del canal de gas natural cal estabilitat al territori i un cert consens internacional. La direcció o el recorregut del gasoducte pot canviar el mapa geopolític de forma important. Pot haver-hi una obertura a diferents mercats. Els talibans han adoptat un discurs “moderat” però no creïble per a la població afganesa i no ha tingut una reacció consensuada per part de la opinió pública mundial. Les tropes de l’OTAN es van retirar de l’Afganistan entre el 14 d’abril i l’1 de maig d’aquest any. El 15 d’agost la República Afgana cau en mans dels talibans. Els talibans volen ser reconeguts internacionalment, participant, inclús, en les cimeres de les Nacions Unides. La realitat és que han tornat les amputacions i les execucions amb la mostra de cadàvers penjats a les portes de ciutats com Herat com “advertència”, mostren fonts de la BBC. La pèrdua de drets i llibertats de les dones i les nenes es fa més palesa que mai. El 30 d’agost l’aeroport de l’Afganistan encara es troba sota el control de les últimes tropes de l’OTAN. Civils, polítics, professors… intenten ser evacuats d’un país on el govern republicà afganès és a l’exili i els talibans s’estan apoderant del control.

Al nord de l’Afganistan queda un bri d’esperança per instaurar al país un govern moderat que representi al poble i s’oposi al terrorisme de forma civilitzada. La majoria dels civils afganesos mostren el seu descontent envers un Govern talibà. Intenten fugir del país o es refugien a Panjshir, ciutat del nord on s’organitza la resistència sense gaire èxit. L’Aliança del Nord és el grup format per aquests ciutadans afganesos que combaten el terrorisme que assetja el seu país. Han estat entrenats per l’exèrcit dels EEUU, però depenen de l’ajuda exterior. Rememoren la Constitució de l’Afganistan vigent entre 1964 i 1977. Aquesta Constitució va ser redactada per afganesos educats a l’estranger. L’objectiu era preparar al Govern i al Poble de l’Afganistan per a un moviment gradual cap a la Democràcia i la modernització socio-econòmica del país. La Constitució del 1964 contemplava un Parlament regit per una cambra baixa, anomenada “Wolesi Jirga”, elegida a través de sufragi universal. Les lleis aprovades pel Parlament precedirien constitucionalment a la Sharia. Aquesta Constitució, a més del sufragi universal, permetia a les dones treure’s el vel. Un avenç cultural molt important si tenim en compte el context social de l’Afganistan dels seixanta. Els drets i llibertats de les dones i les nenes es començaven a tenir en consideració. Aquest ha estat una de les primeres qüestions que l’actual Govern talibà s’ha encarregat d’ensorrar. L’esforç de l’ajuda exterior es podria concentrar en l’Aliança Nord i fixar objectius a mitjà i llarg termini per recuperar successivament la Constitució del 1964 i actualitzar-la. Però sembla que de moment el futur de l’Afganistan passa pel model de corredor energètic que està per construir, quan les prioritats haurien de ser unes altres. L’embargament d’armes controlat per la ONU, la gestió de les influències exteriors contingudes i limitades sota consens, o la voluntat de formar un Govern erigit des de la base de la societat afgana de forma civilitzada semblen no tenir tant de pes, ara mateix, com la construcció del gasoducte. Els EEUU i la OTAN s’han retirat del conflicte i sembla que es conformen mentre que el gasoducte no passi per Iraq. Però què succeeix amb els afganesos que defensen la Democràcia i els drets i les llibertats de les dones i les nenes? I en definitiva, els Drets Humans? Els EEUU i la OTAN han retirat l’ajuda exterior quan més cal. Un cop més abandonen el camp quan la pilota encara és en joc.